Neix a Prats de Lluçanès el 12 de desembre de 1922, primer de cinc germans dels que en van sobreviure tres, ell mateix, la Lurdes (1927) i la Trini (1933). Dels 4 anys fins als 14 va a les escoles del poble, primer a la Parroquial i després a la Nacional, on rebrà la important influència del mestre Sr. Escoda. La primera relació amb el teatre com a actor i autor és a les golfes de la Fassina, amb una “companyia” infantil que van crear amb el xicot de la casa, el Joan Sitjà.
Tot just començada la guerra del 36, pren part en una sessió escolar a l’escenari de l’Orient, plega els llibres i es posa a treballar al costat del seu pare per aprendre l’ofici de siller, que exercirà fins als seus 50 anys complerts. No cursa altres estudis que (ja acabada la guerra) la tenedoria de llibres en classes nocturnes amb l’Isidre Borralleras, de cal Janet.
És també acabada la guerra que pot formar part d’un grup de teatre sorgit de la parròquia, el Grup Germanor, que confluirà amb la renovada colla de l’Art i Joventut i, ja amb aquest nom, marcarà profundament la seva vida i en serà ferm puntal fins a la seva dissolució ja a mitjans dels anys 50. Per a l’Art i Joventut interpretarà, dirigirà i, fins i tot escriurà una gran quantitat d’obres de teatre -fins i tot en vers, seguint la pauta del seu admirat Josep Maria de Sagarra-, moltes d’elles premiades en diferents concursos arreu de Catalunya. Diverses d’aquestes seves obres van arribar també a ser publicades.
Acabada la guerra començà també a escriure poesies, una altra de les seves grans aficions, i que donarà fruits ben importants. Es van fer molt populars les obres que dedicava a amics i familiars amb motiu d’esdeveniments com naixements, batejos, casaments i recordatoris de tota mena. També els sonets que escrivia cada any per Nadal i, sobretot, el que s’ha convertit en una de les seves obres més emblemàtiques, el “Sonet del mes de juny” i innombrables obres, -sovint musicades per amics seus- dedicades al seu poble i la comarca, Prats i el Lluçanès, que reivindicà, amb Catalunya, tota la seva vida.
Les obres de teatre més populars van poder ser estrenades no només a l’Orient de Prats, sinó també a d’altres teatres de Catalunya, al teatre Romea i al teatre Barcelona, de la Ciutat Comtal i, la més coneguda, “El Tocacampanes”, després d’obtenir el premi Ciutat de Sabadell l’any 1956, va inaugurar, amb la seva estrena, el Teatre de la Faràndula, encara actualment el teatre municipal de la ciutat. Entre les seves interpretacions més recordades, hi ha la de Jonatàs, dels Pastorets, que va començar a fer als 17 anys i va representar innombrables vegades fins als 71, sovint amb fills i neta en el paper del seu nen en l’obra, el Benjamí.
No va oblidar tampoc el camp de la prosa, amb l’obra cabdal Mig Oleguer, mig Terracuita, però també amb innombrables articles, sobretot a les diferents èpoques de la revista local “L’Estel”, la primera de les quals (sorgida el 1958 amb motiu de l’ampliació del santuari de Lurdes), a més, va dirigir. També podríem incloure en aquest camp la seva col·laboració en les pel·lícules de Ramon Boladeres Ràmbol, “Reportatge del Lluçanès” i “El Lluçanès, l’home” (1966 i 1971), el pregó de la festa major del 1991, i la presentació (oralment i en escrits al programa) de gran quantitat de vetllades, exposicions, festivals, concerts i sessions artístiques de tota mena. Aquestes seves facetes van motivar-ne l’aparició en el volum corresponent de la Gran Enciclopèdia Catalana, l’obra enciclopèdica més important en format paper (i digitalitzada posteriorment).
L’any 1954 es va casar amb la seva companya de l’Art i Joventut, Carme Vilalta, amb qui va tenir tres fills, Lluís (1955), Pere (1957) i Jordi (1961), que li van donar cinc nets, Núria (1984), Eduard (1990), Ferran (1995), Jordi (2002) i Arnau (2006).
En el marc professional va compaginar l’ofici de siller amb la corresponsalia d’un banc, fer d’escrivent en una empresa local i dur la representació de mútues i companyies d’assegurances. Aquesta pluriocupació es va acabar quan va entrar com a comercial, i ben aviat director, a l’oficina de Prats del Banc Mercantil de Manresa, més endavant Banca Catalana, fins a la seva jubilació, que va aprofitar per dur a terme una de les seves obres cabdals, Mig Oleguer, mig Terracuita, més de 500 pàgines de memòries que donen compte dels esdeveniments propis i familiars, però també, amb una minuciositat i meticulositat que mai s’havia fet, del seu volgut poble de Prats. En aquesta etapa va obtenir encara diversos premis en els concursos literaris dels Clubs de Jubilats de la Caixa de Catalunya. La mort de la seva “Carmeta” i els problemes que començaven a afectar les seves facultats van impedir finalment la continuïtat de la seva obra. Pere Vila i Espona va morir al seu estimat poble de Prats de Lluçanès -tal com sempre havia manifestat que desitjava- el dia de Santa Àgata de l’any 2009.
